De retorn a casa després de uns dies de vacances a Itàlia.
Un tip de família, menús de festa, pizzes i mozzarella. Ho trobava a faltar.
Si teniu curiositat, a la meva pagina de Flickr he pujat unes fotos de les bogeries culinàries de aquests dies.
Primer post de l’any, Spaghetti a vongole, un clàssic de la cuina napolitana i primer plat típic del sopar del dia 24 de desembre. La foto és de aquella nit. Del mateix estil dels Spaghetti allo scoglio, però amb un únic ingredient i sense salsa de tomàquet.
Ingredients
Per a 4 persones:
- 300 gr. d’espaguetis
- 1 kg. de cloïsses
- 1 all
- 100 ml d’oli
- bitxo
- julivert
- 4 tomàquets petits (al vostre gust)
Preparació
En una paella ampla, sofregiu l’all i el bitxo amb l’oli.
Afegiu-hi les cloïsses netes i purgades, tapeu i espereu que s’obrin.
Piqueu el julivert ben petit.
Coeu els espaguetis en abundant aigua salada i escorreu-los al dent. Aboqueu-los a la paella amb les cloïsses i remeneu per mig minut. Afegiu-hi el julivert picat i emplateu.
Heu de tenir en compte que si només ni ha una cloïssa amb sorra, heu de llençar tot. Si no confieu al 100% en les vostres cloïsses, coeu-les a part, filtreu l’aigua amb cotó fluix i després afegiu-les amb la paella on heu sofregit l’all i el bitxo.
Per la versió rosada de aquest plat, just abans de coure les cloïsses, afegiu 4 tomàquets molt petits a l’oli, aixafeu-los amb una forquilla i coeu-los per un parell de minuts. Nosaltres fem servir els pomodorini del Vesuvi.
Foto
Aquí van els espaguetis amb cloïsses de la Montse. Gràcies per la foto!
T'ha agradat? Comparteix-ho!
Comentaris 19
Benvinguda de nou a Catalunya, espero que portis la maleta plena de receptes i d’inspiracio !!!!
Tinc un problema que t’haig de confessar……..mai he aconseguit que m’agradi la pasta amb fruits del mar…..no se, la pasta per mi sempre ha estat un producte de terra endins…..ho sento, snif, snif, snif
Una abraçada
Author
Nooooooooooo! Oriol! No pot ser!
Potser no t’ha agradat mai, perqué no te la vaig cuinar jo!
Gracies !!!!! ja tinc la resposta, es per aixo, perque no he probat mai la teva, tants anys enganyat………
He descobert el teu blog a partir d’una referència dol blog de l’Oscar …. El de la fórmula matemàtica…:).
I m’ha sorprés no haver-lo descobert abans. Ara ja seguin-te que m’interessa molt.
Salut…!
Antonella, deixant a banda que els espaguetti amb cloïsses (o amb escopinyes, o amb musclos…) sí que m’encanten. He d’admetre que li he posat valor i he estat agosarat: t’he donat només parcialment la raó en el petot concurs del blog d’ahir i sí que eren galleti però no pas la fòrmula del temps de cocció… 😛
Ara espero no haver-me equivocat!! :DDD
Author
Segur que tens tu la raò, el llibre no me l’he mirat, m’he tirat a la piscina…
Només en una cosa t’has equivocat: em dius Angela en tot el post 🙂
Ostresss, tens tota la raó. Disculpa, coses de volar fer concursos express i respostes encara més express de matinada… 😀
Arreglat!!
Author
Doncs benvingut! El meu blog és molt jove, té 4 mesets 🙂
Ens veiem per aquí!
Records!
Pingback: Radio che passione! | La pasta per als catalans
Bon any Antonella!
Soc una incondicional dels spaghetti alle vongole(normalment ho faig amb spaghettini),amb el su bitxet (petit,això si)i la seva pluja de julivert picat…amb aquell gust de mar….Ens agrada”bianco” però ho de tastar amb els pomodorini…
Ah!no sé si es canònic però al coure les cloisses hi afegeixo un rajolinet de vi blanc.
Li diria a l’Oriol que ho provi,val la pena!
Author
Bon any Imma!
a casa nostra de vi no en posem, i que jo sapiga no hi va, però si t’agrada així endavant! 🙂
Records!
Vaig tenir la sort de tastar els espagetti a le vongoli a la Taverna Pretoriana de Roma, a cinc minuts de Termini. Una Taverna on van a dinar els romans que treballen per la zona. Absolutament deliciosos. Ah, i demà m’en faig un plat per endur-me a la feina a la carmanyola!!!
molt bo i fàcil, gràcies.
Hola Antonella! Sóc un fan de la pasta amb peix en general. Visc a Munic i em sembla que els espaguetti vongole són una de les poques maneres que tinc de menjar una mica de peix allí d’alt. El que em passa és que quan provo de fer-los jo em queden molt eixuts (em passa el mateix amb el nero di seppia per exemple). En canvi, quan vaig a qualsevol restaurant que estigui mitjanament bé me’ls serveixen amb un bon toll de salsa (no sé si de vi blanc o de què) però que en tot cas la pasta està més sucada, (cosa que fa que quan els xarrupes puguis fins hi tot esquitxar!) i a la vegada és més gustosa. Què faig malament? Gràcies i enhorabona!!
Author
Hola Joel,
fas servir tota l’aigua dels musclos quan s’obren? Oli abundant també. Si al final, quan la tens a la paella encara et sembla eixuta, prova a afegir una mica d’aigua de cocció de la pasta.
Ja em diràs!
Molts records
Només un petit dubte: cal tirar també als spaguetti tot el suc de la cocció de les cloïsses?
FELICITATS pel llibre i pel blog, ja he provat de fer algunes de les receptes i totes han resultat ser bonissimes! ( tot i que no sóc un expert cuiner). Fa uns dies vaig fer els spaguetti all scoglio i vaig fer servir spaguetti nero di sepia. Una delicia!!!!
Toni
Author
sisi, tot el suc o una part… més hi poses… més hi trobes! 🙂 Moltes gràcies!!
Hola, Antonella. M’encanten els spaghettis amb cloïsses. La primera vegada que els vaig voler fer vaig estar buscant receptes per internet i moltes de les que vaig trobar eren com la teva. Però vaig pensar que els spaghettis no s’impregnarien bé de la salsa (tal i com comentava en Joel al teu blog). Així que vaig pensar que aniria bé espessir-la amb una mica de farina. De fet, a internet vaig trobar receptes on ho feien d’aquesta manera. I així ho faig: obro les cloïsses amb un parell de dits d’aigua i colo aquella aigua de la cocció. Després sofregeixo l’all, hi afegeixo una miqueta de ceba que deixo enrossir (perquè sinó després, a l’afegir l’aigua de les cloïsses i deixar reduir es cremaria l’all), una culleradeta de farina que coc durant 3 o 4 minuts, vi blanc i quan s’ha evaporat el seu alcohol ja tiro l’aigua de les cloïsses. Espero a que espessi una mica i ja està: hi aboco els spaghettis amb el julivert amb la flama encesa, remeno bé un minutet i llestos. El resultat són uns spaghettis totalment impregnats de la salsa. L’altre dia els vaig fer i ens encanten!
De tota manera, a Venècia en vaig provar uns de deliciosos en una trattoria i els feien amb un tipus de pasta en forma com de petxina i la salsa era més cremosa … No em va semblar que ho fessin ni amb farina ni amb crema de llet. Potser amb algun formatge cremós. No ho sé… Per internet he vist receptes de pasta amb salsa de formatge i cloïsses. Tinc pendent fer-la, tot i que no sé si el formatge atenuarà el gust de les cloïsses.
Bé, gràcies pel teu blog. Està molt bé!
Salutacions
Author
Moltes gràcies Gemma. No vaig fer-los mai amb farina, però ho provaré! Gràcies i envian’s una foto!!!
Records!