Piccola cucina italiana: una visita

Amb aquesta entrada dono per inaugurada una nova secció d’aquest blog: la pasta dels italians.
Com sovint em demaneu consells sobre restaurants i jo no en tinc idea perquè si vaig a dinar fora molt probablement no aniré a un italià, he decidit auto convidar-me una vegada al mes, més o menys, a un restaurant italià per anar a conèixer els propietaris.
No seran critiques dels restaurants. Primer de tot no tinc un perfil idoni per fer-ho: no sóc cuinera professional, no sóc foodie, no m’agrada el julivert. Segon crec que per poder donar un judici objectiu sobre un restaurant hi has d’anar més d’una vegada, tastar plats diferents en èpoques de l’any diferents i, possiblement, encertar el dia que el cuiner estigui de bon humor (perquè això incideix sobre el menjar, almenys el meu).

La meva, si em volen, serà una visita, una xerrada, quattro chiacchiere.
Qui ets? Que hi fas aquí? I si puc tastar alguna cosa millor.

He començat amb el Vittorio, de la Piccola Cucina Italiana, Carretera de Valvidrera 86 a La Floresta, Sant Cugat del Vallés.
Des de fa poc també a Twitter: @cucinaitalian

Molta gent me n’havia parlat i fa uns mesos també l’havien recomanat The Rossinis. Doncs apa! Truco i quedo.

Arribar ha sigut complicat. Per mi. Entre que no m’espavilo, que vaig posar 68 al navegador en lloc de 86, que no vaig escoltar al Vittorio que em va dir d’agafar la sortida 7 (i jo si el Google Map diu sortida 11 no goso sortir a la 7), l’he hagut de trucar com 5 o 6 vegades…
Al final si agafeu la sortida 7 i seguiu la indicació La Floresta s’arriba en un no res.

Arribo a les 12.30. “Ben arrivata! Ce l’hai fatta! Un caffè?” Nivell de napoletanitat +100

Vittorio Giordano té 59 anys i es defineix un ex. Un ex emprenedor, un ex milionari, un ex marit, un ex gras, un ex instructor de busseig…
Per un període de la seva vida a Itàlia tenia una fabrica de roba per talles grans, Allegrofortissimo es deia. Un dia ho va deixar tot, va agafar la moto i ciao ciao.
Fins que va arribar a Barcelona i va començar a fer de comercial per un majorista de productes italians. Ell no es limitava a vendre els aliments, també explicava als clients i als cuiners com utilitzar-los.
La seva família i ell des de sempre havien treballat en el camp de l’hostaleria i del càtering, tenien una passió per la bona cuina. Eren aquell tipus de persones que si per exemple estaven de viatge…

“M’han recomanat un restaurant”
“Ens porta molt fora ruta?”
“200 km”
“Ah està bé… Sí, anem-hi doncs”

D’aquí la decisió d’obrir un restaurant no ha sigut difícil.

No és un cas que es digui Piccola Cucina Italiana, PCI. Sona a alguna cosa?

Mentre xarràvem va arribar una clienta: “Quina gana tens?” Nivell de napoletanitat +100 La meva avia m’ho demanava sempre així.

En Vittorio té una clientela fixa i molta gent nova que hi va per haver-ne sentit parlar. M’explica que les expressions de les cares dels clients nous ho diuen tot: si l’expectativa és gran, perquè te’n han parlat molt bé, quan arribes i et trobes en una mena garatge et passa tota la gana. Després comença arribar el menjar i sorpresa…
Els seus no són clients, són amics diu.
A la seva cuina han passat tots tipus d’ajudants: musics, equilibristes… i des de fa poquíssim té una ajudanta estrella! Molt de vosaltres la coneixeu del Twitter però callaré fins quan la noticia no sigui oficial. Jo finalment li vaig posar cara i ha estat un plaer conèixer-la

Preparen plats típics de la cuina napolitana, pocs ingredients d’alta qualitat. Vittorio m’explica que la seva cuina no només s’aprecia mentre estàs menjant, també durant la digestió: cap mala digestió, cap set brutal després d’unes hores.
El que no aguanta de la cuina de nova generació, si li volem dir així, és la frase: i perquè no hi afegim…? Ell és més per el: i perquè no li traiem…?
I a mi em va vindre al cap aquell vídeo que vaig penjar fa temps, la comparació entre pasta in bianco i un bon sexe. Com més senzill millor.

Arriba l’hora de dinar, ell seu amb mi.

Antipasti, un tast de mozzarella, robiola, pebrots, caponatina, mongetes i escaroles (la nostra escarola, lisa, no la de aquí), fagioli all’uccelletto.

Salsiccia e friarielli (botifarra amb grelos). I la salsitxa amb aroma de fonoll selvàtic. Una delícia! M’ha fet tornar nena, quan a casa meva només es gastaven aquestes botifarres. Le fan expressament per ell, amb la recepta del pare de la nova cuinera-ajudanta!

Tagliatelle all’uovo amb bolonyesa blanca… excepcionals. Les copiaré. Encara que tu Vittorio no m’has volgut donar la teva recepta! 

El primer plat estrella de la casa! Pasta con le melenzane al forno.

Aquí teniu la recepta meva i aquí teniu el mestre mateix que ens explica com la prepara.

La puttanesca.

La meva versió és una mica diferent. Jo no hi poso el pa ratllat i la faig només amb olives negres, ell posa olives blanques també.
M’ha agradat molt com la fa, també el copiaré.

I un plat en fase de desenvolupament. Pasta amb salsicce e friarielli. No se si ara ja està a punt, però jo a part de tallar la botifarra a trossos no hi canviaria res.

El plat preferit del Vittorio son les mandonguilles, així que si hi aneu ja sabeu…

Per postres vaig tastar la pastiera, que però no fan ells. No repetiré. Com hi torno provaré il babbà.

Resultat: tot com a casa. Tot molt bo. Atmosfera relaxada, tranquil·la. Per mi el lloc ideal per el dinar del diumenge, com la família la tinc llunyana…

Moltes gràcies Vittorio i ajudanta misteriosa per la vostra simpàtica companyia!
A presto!